Els nous reptes a què s’enfronta la nostra societat requereixen professionals capacitats i competents per afrontar aquesta tasca. El sindicat d’Ensenyament d’UGT va proposar ja al començament del segle XX un model educatiu, truncat per la Guerra Civil i la dictadura, que avui dia presenta més vigència que mai: el cos únic docent. Si aleshores comptar amb un cos de professors format i capacitat era una demanda fonamental, els canvis educatius produïts amb l’arribada de la democràcia han suposat un desfasament creixent amb l’organització del professorat, més a prop del model de la Llei General de 1970 que de les lleis successives.
Si en aquell temps es va defensar la necessitat de constituir un cos únic de docents, avui aquesta solució revela el seu encaix perfecte amb el nou projecte d’Estatut Docent. Un cos únic que englobi els docents de totes les etapes educatives permetria plantejar de manera global i més flexible els reptes que demana l’educació del segle XXI. Hi trobaria un acomodament natural el nou model de formació inicial del professorat que, després del pla Bolonya, suposa a la pràctica que qui vulgui dedicar-se a la docència ha de comptar, almenys, amb el títol de grau universitari. A més, també permetria un millor encaix a la carrera docent, tant horitzontal com vertical, i l’especialització del professorat.
No obstant això, hi ha diferències substancials entre els dos moments. El tímid camí cap a la modernització que s’iniciava al començament del segle passat encara tenia reptes per afrontar com l’ensenyament obligatori, una xarxa pública de centres o una formació mínimament homogènia del professorat. Els esforços es van centrar, per tant, en assumptes com ara la renovació profunda del model d’Escoles Normals o, posteriorment, l’Escola Superior de Magisteri, i, en conseqüència, en l’ensenyament bàsic, ateses les mancances manifestades fins aleshores quant a formació, retribució i valoració social.
L’Associació General de Mestres, adscrita des del 1919 a la UGT, defensava l’escola única assumint que el personal docent de “totes les institucions educatives, des de les primàries fins a les superiors” formaria un “cos únic, amb una preparació anàloga quant a la seva intensitat, diferenciant-se només per l’especialitat a què es dediqui”. I en la ponència dedicada a l’ensenyament, durant la celebració del XIV Congrés d’UGT el 1920, Victòria Zárate, Juan Contreras, Lorenzo Luzuriaga, Manuel Núñez Arenas i Andrés Ovejero van plantejar la necessitat de crear l’Escola Única, que comportava la gratuïtat de l’ensenyament de tots els graus, l’exclusió de la confessionalitat al seu ensenyament i la unió de tots els graus d’ensenyament. Pel que fa als docents, va defensar un cos únic d’ensenyants i la formació amb caràcter universitari de tots els mestres i les mestres, no només per dignificar el magisteri sinó per elevar la seva competència professional.
El model de cos únic per al professorat defensava la unificació de la formació a les universitats i els centres d’ensenyament superior, l’equiparació econòmica i pedagògica entre tots els nivells i amb els altres funcionaris públics i facilitats perquè el personal docent pogués passar d’una institució educativa a una altra.
Tot i algunes similituds, els reptes a què s’enfronta la institució educativa del segle XXI són molt diferents. L’ensenyament ha avançat cap a la universalització de la gratuïtat fins als 18 anys, quedant pendent la seva extensió als graus superiors i un esforç més gran per dotar de beques suficients, tant en quantitat com en quantia, per compensar les dificultats d’accés a les famílies amb menors ingressos. Alhora, la formació universitària del professorat està avui consolidada i el que es planteja és l’adequació i la renovació dels continguts als plans d’estudi.
La situació del professorat presenta més complexitat. La Llei General d’Educació del 1970 diferenciava entre l’Educació General Bàsica, que impartirien fonamentalment mestres i mestres, el Batxillerat i la Formació Professional. Els primers adquiririen la seva formació pedagògica a escoles universitàries, mentre que els professors de Batxillerat i FP l’obtindrien, després de la titulació científica respectiva, mitjançant cursos intensius impartits als Instituts de Ciències de l’Educació, llevat dels que haguessin seguit l’especialitat de Pedagogia.
Amb l’arribada de la LOGSE i l’ampliació de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, els dos darrers d’EGB es van adscriure a l’Ensenyament Secundari i van quedar dins l’àmbit de l’ensenyament del professorat de Batxillerat, si bé es va habilitar un nombre determinat de mestres i mestres perquè poguessin impartir docència als IES. Part dels ensenyaments corresponents a la FP, així com els seus docents, també van quedar adscrits a Secundària, desajust que ha arribat fins a l’actualitat, com s’ha comprovat durant la implantació de la Llei 3/2022, d’ordenació i integració de la Formació Professional.
La implantació del Pla Bolonya, que suposava la fi de la diferenciació entre diplomatures i llicenciatures i la substitució per graus universitaris amb màsters d’especialització, va ser l’altre canvi significatiu. A la pràctica, ha suposat que amb una titulació del mateix nivell s’enquadrés el funcionariat docent en dos grups diferents: A2 per als mestres i mestres i per als professors tècnics de FP i A1 per al professorat d’Ensenyament Secundari. És cert que el professorat tècnic de FP rep un complement de nivell 24, equiparable a la resta de docents d’Ensenyament Secundari, mentre que els mestres i les mestres perceben un complement inferior, de nivell 21.
El model actual ha quedat obsolet i no presenta prou flexibilitat per poder adaptar-se a allò que necessita la LOMLOE. Per això, la UGT considera necessari transformar la formació inicial del professorat. És en aquest context en què cobra un nou sentit la proposta del model de cos únic que defensava UGT. El cos únic permetria, d’una banda, la unificació de la preparació a les universitats i els centres d’ensenyament superior, diferenciant-se únicament en l’especialització i l’aprofundiment, que es podria fer dins del mateix itinerari formatiu o en un moment posterior (màster d’especialització).
D’altra banda, facilitaria al personal docent el pas entre els diferents nivells d’ensenyament, que amb el nou ordenament normatiu ja estan prou interconnectades, en funció dels seus interessos i capacitació.
Finalment, asseguraria una major equiparació econòmica i pedagògica entre tots els nivells i amb els altres funcionaris públics, de manera que els diferents nivells de complement servissin per jerarquitzar i premiar el desenvolupament professional del professorat.
