El 20 de desembre de 2002 l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 23 de juny com a Dia de les Nacions Unides per a l’Administració Pública, a través de la resolució 57/277. Amb aquest dia assenyalat es pretenia encoratjar als Estats membres a desenvolupar accions dirigides a posar en relleu la contribució de l’administració pública en el desenvolupament i la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. És a dir, posar en valor el servei públic per a la comunitat i destacar i reconèixer el treball dels empleats i empleades públics.
En 2016, el valor de lo Públic es va alinear amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i la implementació de la seva Agenda 2030, sota el principi de no deixar a ningú enrere. Reivindicant amb això la necessitat d’una prestació efectiva i igualitària de serveis públics. Arran de la pandèmia per Covid 19, reconeixent el perill que aquesta ha suposat per al compliment de la data límit de 2030, en desviar recursos dels esforços de desenvolupament a la resposta a la crisi, s’ha posat encara més si cap el valor del servidor públic com a valor clau per a garantir una resposta efectiva a la crisi sociosanitària a nivell mundial.
En aquest sentit, la labor de l’acció pública cada vegada és més important, encara que les polítiques econòmiques neoliberals de part dels representants polítics tractin de convèncer-nos en cas contrari en favor de la iniciativa privada o de mercat, no sols atendre les necessitats de la ciutadania, sinó també els seus respectius requeriments i expectatives sobre la recepció de serveis públics. El concepte de valor públic es troba referit al valor creat per l’Estat, a través de la qualitat dels serveis que presta a la ciutadania, les regulacions que gestiona per al benestar de tota la societat i l’exercici de creació de polítiques públiques que busquen satisfer necessitats pròpies de la població. Va ser Mark Moore qui va introduir l’enfocament de valor públic en 1995 i ho va definir com allò que la ciutadania valora i com, per a això, les entitats públiques havien de considerar l’atenció a partir de: formar les preferències dels ciutadans, però també aprendre d’ells, de les seves opinions, interessos, experiència i coneixement col·lectiu.
Respecte al primer punt formar les preferències de la ciutadania cal reflexionar sobre el valor de gran part del discurs en els representants polítics i com aquest ha anat calant en la ciutadania, em refereixo a això de desvalorar als serveis públics i fer pensar que la satisfacció de les necessitats ha d’estar en mans del mercat; és a dir, que cadascun i una compri els serveis que necessita i els que pugui, perquè aquest plantejament suposa un estalvi a les arques públiques i a més el privat és assimilat a major qualitat.
Sabem que tots dos plantejaments són falsos, però no per això han deixat de repetir-se fins a l’avorriment, servint-se dels mitjans de comunicació i d’una doble xarxa de serveis públics subarrendats a la iniciativa privada a través de la modalitat de concerts. Exemple clar d’aquesta situació és la doble xarxa existent en el sistema educatiu i la que s’està implantant en l’atenció sanitària i de dependència o cures. Per descomptat, tot això, acompanyat de polítiques de retallades i reducció dels recursos als serveis públics. Això sí, en unes comunitats autònomes més que en unes altres, la qual cosa ha portat a una clara desigualtat territorial. Sembla que no s’ha educat a la ciutadania precisament en el valor del públic.
Quant al segon punt, les entitats públiques han d’aprendre de la ciutadania, recollir i tenir en compte les seves opinions, interessos, experiència i coneixement col·lectiu, considero que encara estem més lluny. L’Estat ha de buscar la satisfacció de les necessitats dels seus ciutadans i ha de fer-ho sempre a través de polítiques de bon govern com la transparència, els exercicis de rendició de comptes i un oportú i eficient servei al ciutadà, i per a aconseguir-lo és vital per a les entitats i serveis conèixer als seus públics objectius i aquesta interacció amb els grups d’interès és fonamental, ja que és a través de la seva participació que poden donar a conèixer els seus interessos, preferències i necessitats reals en les quals ha d’estar enfocada la política pública.
En aquesta línia de la participació de la ciutadania, per a exercir el poder de control i adaptació a les necessitats reals, és necessari reforçar les mesures i accions dirigides a l’empoderant dels ciutadans i ciutadanes atorgant-li la possibilitat de participació efectiva en el disseny de serveis i polítiques públiques i en la valoració de qualitat i impacte d’aquestes. Amb una política de govern obert, la ciutadania estarà pendent dels qui són les autoritats que aporten en la creació de valor públic i en la millora dels serveis públics. Per descomptat, el control i fiscalització del públic també hauria de realitzar-se a través dels mitjans de comunicació, els qui han de vetllar pel compliment de l’Estat en els serveis públics de qualitat i igualitaris. “El valor públic té tres components: quin grau de satisfacció té el ciutadà en accedir a aquest servei públic, si li donen una oportunitat al ciutadà, i també si incorpora elements de participació, apoderament, i de crear ciutadania”. Edgar Ortegón.
La realitat, i més si cap després de la crisi sociosanitària produïda per la Covid-19, deixa poc dubte sobre la necessitat d’uns serveis públics enfortits i de qualitat i el seu impacte en el benestar de la tota la ciutadania. I això és així, perquè en un dia com avui no hem d’oblidar que les funcions principals que tenen són: en primer lloc, la cerca de l’equilibri i redistribució de la riquesa entre els diferents grups socials, i, en segon lloc, i no menys important, la correcció dels de fallades provocades per l’economia de mercat o neoliberalisme, entre ells, la tendència a la concentració de la riquesa o el capital en uns pocs i la deterioració del medi ambient.
